TEXT I IMATGES: RITA SARDÀ
Les últimes cançons de bressol cantades amb una veu dolça i d’enyorança van deixar una quietud sincera. L’òliba se sentia de lluny entremig dels arbres i la llum de la lluna entrava amb transparència entre les cortines de la sala. La nit reposava fins que un plor amb alè de vida va trencar el silenci i va anar despertant la resta de nadons. N’eren una trentena, tapats amb mantes i peücs de llana, dins de caixes de fruita.
—Myla, Myla, Elisab…
Abans d’acabar la frase, la Myla i l’Elisabeth ja entraven per la porta. Calmar i acompanyar la por amb un somriur…
